La immediatesa mata
la història. A qui interessa recordar d’on venim en un temps històric en què no
tenim gaire clar on anem? Prou feines hi ha a arrossegar el present que no és
res més que el moment. Hi va haver una vegada uns diputats catalans que van voler
eixamplar l’Estatut d’Autonomia del 1979, aquests diputats reunits en sessió de
Parlament i després de molts mesos d’estira i arronsa van acordar un nou text
que es va aprovar el 30 de setembre del 2005. L’1 de novembre del mateix any el
Partido Popular iniciava una campanya a tot Espanya de recollida de signatures contra
el nou text estatutari, i en van recollir quatre milions. El 21 de gener se
signà el pacte Zapatero-Mas a la Moncloa pel qual es retocava més de la meitat de
l’articulat. El 30 de març del 2006 i després d’haver passat el ribot (Alfonso
Guerra dixit: cepillo) es va aprovar a les Cortes Españolas. El nou Estatut,
tot i que desfigurat molt substancialment en la forma però també en el fons, va
ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, però...Tot i haver complert la
llei, la llei i la llei, tot i que el cos electoral català es va emmotllar a un
text allunyat del que va aprovar el seu Parlament, el Partido Popular, el
Defensor del Pueblo i les comunitats autònomes de Múrcia, Rioja, Aragó, Balears
i València van recórrer al Tribunal Constitucional. I l’organisme encarregat de
vetllar per la Constitució del 1978 va viure submergit en uns temps de
sospitoses imparcialitats fins que acabà de rematar la jugada; resultat: un Estatut
que quedava explícitament devaluat. I el 10 de juliol del 2010, un milió i mig de
catalans emprenyats van sortir al carrer, i van desbordar els polítics propis.
I això explica per què hem arribat on som, i no són falòrnies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada