LA VERITAT,
CONCEPTE TAN COBEJAT COM PROSTITUÏT
La veritat, no hi
ha concepte que s’usi més segons els interessos de qui el pronuncia. Quina veritat,
la teva o la meva? O la d’aquell altre. Entre la veritat, així amb l’article definit
femení i veritat, mot despullat de cap crossa hi ha un univers semàntic. És veritat que el sol surt per llevant i s’amaga
per ponent. És veritat que la pluja sempre cau del cel. És veritat que el pugó
priva que les faveres creixin i facin faves. És veritat que les olives
conservades en sal o en oli i herbes aromàtiques collides de les oliveres del meu
hort em surten magnífiques. És veritat que el vi negre de la Terra Alta se’m posa
més bé que no pas molts Penedès. És veritat que sóc més gandul que el jeure, tot
i que m’he passat la vida treballant. És veritat que... La veritat en l’ofici
de periodista és allò a què el professional decent i honest arriba després de trencar-se
les banyes amb la informació, de contrastar-la i tot i així és la seva veritat
perquè sempre hi ha qui té la seva pròpia percepció sobre allò que va ocórrer;
tots duem els nostres propis cristalls de color. Hi ha coses incontestables, la
trajectòria del sol i altres d’opinables, les meves olives. Fins aquí, probablement,
benvolgut lector i benvolguda lectora, estarem d’acord. Fixeu-vos que he escrit
decent i honest per qualificar el professional de la informació. Aquests dos mots
exclouen la mentida. És la diferència entre el bon professional i el «pàjaru»
que dirien els avis, o si volen el «sinvergüensa», que era un qualificatiu
carregat de mensypreu, més potent que no pas el mot originari castellà. El
«pàjaru» i el «sinvergüensa» fan molt mal a aquest ofici de periodista que tant
estimo; fan molt mal a la societat; i aquests dies n’hem vist molts, d’aquests,
i el que hem de veure, encara. Paciència i disculpeu.
«VOSTÈ ÉS UN PERIODISTA D’AQUÍ O D’ALLÀ? PERQUÈ SI ÉS
D’ALLÀ...»
Hi haurà un abans
i un després, res no serà igual. Això ho va dir l’alcalde d’Alp i president del
Consell Comarcal de la Cerdanya, Ramon Moliner, persona que conec de prop i de
la qual puc dir que ho és tot menys un exaltat, persona prudent i cabal, en una
valoració de la jornada del referèndum publicada en aquest diari. Fa set dies,
un servidor reflexionava sobre el mot veritat i sobre com alguna premsa el
doblegava per fer passar bou per bèstia grossa. Res no serà igual tampoc respecte
a la visió que de l’ofici de periodista en tindrà una part majoritària de
Catalunya. Fa uns quants dies una associació espanyola d’editors de premsa deia
que «el lliure exercici del periodisme, la llibertat de premsa i el dret a la informació
són la pedra angular en tot estat democràtic». Ho deien acusant el moviment
independentista de censurador; el món al revés, vist allò que es diu i es
publica a la resta de l’estat i fins i tot dins mateix de Catalunya. Llàstima però
que en nom de tot això tan lloable i certament pedres angulars hàgim d’assistir
minut sí i minut també a la prostitució d’aquests conceptes. Quan bona part de
la premsa de capçalera del món explica l’inexplicable, es fa ressò de les
patacades de les policies espanyoles a la població civil catalana, la premsa
que es fa fora de Catalunya, sobretot l’audiovisual, fa veure que plou, si és que
no menteix sobre unes imatges la simple observació de les quals desmenteix el
seu relat. Gràcies al fet que qualsevol de nosaltres amb un mòbil a la mà es
pot convertir en emissor d’imatges, el discurs oficial ja no serà l’únic que
quedarà per a la història. Un avi de més de vuitanta anys, que pacientment esperava
que se solucionessin els problemes informàtics per votar diumenge, m’interpel·là
amb un escolti!» carregat de duresa, «vostè és un periodista d’aquí o d’allà?
Perquè si és d’allà...». Es pensen que la gent és tonta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada