«Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo
vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida,
que exigeix les coses que li han negat». Això ho cantava Raimon ja l’any 1975.
Els clàssics ho són perquè no perden vigència. L’any 1975 molta gent d’aquest país,
disconforme (eufemisme) amb la legalitat nascuda d’un cop d’estat, mantenia una
lluita que era sorda perquè els mitjans radiofònics no en parlaven, no en
mostrava imatges la televisió única i no n’escrivien els mitjans impresos; però
tot i així era constant. Ho era per mitjà de l’associacionisme, de les corals,
dels esbarts, de la premsa local que malvivia entre suspensions governatives,
multes i particulars que hi posaven hores i diners de la butxaca. Era constant per
mitjà dels centres excursionistes, de les classes clandestines de llengua i de
literatura catalanes, de recitals de la Nova Cançó; sí, aquells cantants i músics
prohibits primer «por la autoridad
competente» i al cap d’un temps ridiculitzats pels progressistes ciutadans
del món, però que avui tornen amb força davant les noves però velles envestides
a «la gent que ara vol ser lliure i estima la vida», no fos que se surti amb la
seva: viure la pròpia existència, que sempre ens és curta, amb dignitat i amb
l’obligació intrínseca de transmetre-la a les generacions que vénen. La
societat que «exigeix les coses que li han negat» i que torna a veure com no solament
les hi tornen a negar sinó que, amb la normalització de la vexació i de la
mentida repetida mil vegades, li neguen les evidències més viscudes, algunes en
pròpia pell; li neguen les possibilitats de supervivència i li volen
subministrar, a l’empara sempre de la legalitat, barroerament, dosis
indigeribles de somnífers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada