A l’esquerra de l’ordinador,
en la cambra que a casa fa les funcions de despatx, tinc emmarcada una
fotografia del meu pare, l’Agustí Redó i Samper que va morir, amb 72 anys, el
28 de desembre del 2005. El 27 d’octubre de l’any passat vaig fer una fotografia
on es veu l’aparell de televisió amb una de les imatges prèvies al moment de la
proclamació de la República Catalana i en primer terme hi vaig posar la
fotografia de què us parlo; volia que d’alguna manera el seu record estigués
present en un dia que ell havia esperat tota la vida i per al qual havia
treballat des de la resistència tossuda i molt minoritària en el seu poble i el
meu, Monistrol de Montserrat, en el quefer del dia a dia, en la formació dels dos
fills, en el seu entorn i amb les possibilitats ínfimes que s’obrien pas
malgrat la dictadura franquista. Ho trobareu ridícul, però gaudia cada 1 d’abril,
quan els feixistes locals passaven per davant de casa, a la Calle del Caudillo
per cert, abans dita del Pont, sortint de la missa per la commemoració de “la
Victoria” i de camí cap a la fartanera corresponent, fent sonar la Marsellesa
en el toca disc amb aquell altaveu gran de carcassa de fusta encarat al balcó. L’Onze
de Setembre del 1986 no va haver de comprar cap senyera per posar la balcó, va
posar la que els avis havien guardat en el fons d’un bagul des del 1939. Va passar
per la política local de la mà d’una CDC, que ajudà a dur al poble, quan més
que un partit era un sac ple d’il·lusions. Va tastar el desagraïment quan els
cacics locals de bracet amb esquerranosos de pro van animar a fer-li el buit
social perquè signà la impugnació d’un pla d’ordenació urbanística que preveia
urbanitzar per a 25.000 persones un poble de 2.300 habitants situat sota mateix
de Montserrat. Indomable, continuà posant mitjans per a la causa i molta
esperança fins el final i quan escric final vull dir final. El 27 d’octubre de
l’any 2017, president Puigdemont vau contreure un deute moral amb milers i
milers de catalans, més de dos milions, però també amb la memòria del meu pare,
així que...
Cal recordar-los, els pares i tots aquells que no han pogut viure els moments actuals. Jo penso que el seu record, el dels ideals que ens van encomanar, ens impedeix defallir a nosaltres. El compromís ens obliga tant com als nostres dirigents. Els pares ho van tenir més pelut, molt més que no pas nosaltres, i hi van posar l'espatlla a empènyer. Som-hi, Salvador!
ResponElimina