TONY JUDT, LA POSTGUERRA I LES ACCIONS PREFERENTS

 

El difunt Tony Judt va coronar la seva extensa i profunda obra d’historiador amb un magnífic llegat titulat Postwar, Postguerra, d’indispensable lectura per entendre com és que els europeus som com som. Encara més, per entendre com és que la nostra societat feta d’homes o dones concretes és com és. I ¿com és? Dolenta! Compte! No vull dir que vostè o jo mateix siguem la pell de Barrabàs. Vostè i jo i el veí, i aquell de més enllà, i el que viu a tres mil quilòmetres de nosaltres i parla una llegua eslava, som bona gent. I és clar que som bona gent! sempre que siguem nosaltres i no membres d’una massa. Quan esdevenim massa, és aleshores quan apareix la dolenteria. Els recomano especialment la lectura i relectura dels primers capítols, aquells en què Judt explica com el nazisme i l’stalinisme i els seus respectius post van girar com un mitjó la societat europea; aquells capítols en què explica com la mateixa gent es va convertir en agents executors de la barbàrie en perllongar-la a través dels interessos particulars anys enllà del 1945; aquells capítols en què explica que finalment van ser els mateixos gossos amb collars diferents els encarregats de tornar a donar forma a la massa informe en què s’havia convertit tot Europa. Judt explica en aquesta primera part del voluminós llibre com els estats es van convertir en els primers depredadors de la seva gent; com això passà sota els règims totalitaris però no només. Ens explica com la gent, la massa, va percebre aquesta actitud dels qui en el pla teòric havien de vetllar pel seu benestar i la va aplicar també als seus veïns, els uns contra els altres. Judt ens explica com el cinisme es va emparar de tot un continent. Rellegint aquestes pàgines no m’he pogut sostreure de la imatge del que està passant a casa nostra. La imatge d’un estat, d’una classe estatal, depredadors de la seva pròpia gent en connivència amb els poders econòmics locals i mundials. La imatge de milers de persones, possiblement bones en el seu entorn proper, però capaces, com a  massa, d’enredar milers de veïns amb, per exemple, les accions preferents, que han deixat a la misèria els que les van subscirure convençuts de la bondat dels que les proposaven. Judt també ens explica com els encausats en els processos de postguerra s’excusaven en el deure imposat des de dalt i com en general l’excusa els va sortir bé.