El palet a la
boca perquè el soroll eixordador de les explosions de les bombes llançades per
l’aviació feixista no ens foradessin els timpans; dúiem el palet lligat al voltant
del coll, no fos que amb les presses d’anar al refugi ens el deixéssim; el palet
era l’amulet màgic, la nansa per agafar-se a la vida. Dóna’m dues mil pessetes
perquè tu ets de dretes i jo un revolucionari de rereguarda; a la rereguarda s’està més
segur, no he de saltar de trinxera en trinxera i no em disparen; a la
rereguarda en nom d’ara no recordo quina fraternitat mundial, faig i desfaig. Han
assassinat el pare! Hem vist el seu cos ensangonat, afusellat; ens hem quedat
sols la mare i els set germans; ens han pres el tractor; a casa som creients.
Sóc la filla d’una noia soltera seduïda per un soldat de pas; sóc el fruit d’un
pecat; el soldat va marxar; no he estat mai estimada a casa; ui, no, perdó, l’àvia
sí que m’estimava; em va criar l’àvia; no recordo que la mare m’hagués fet mai
cap petó. Els moros van entrar a casa; a casa érem republicans; se’ns menjaven
el pa. Vés amb el cap ben alt, filla, perquè el pare no ha fet cap mal; al pare
el van afusellar al Camp de la Bota, per alcalde i per republicà. A casa alimentaven
una noia de quinze anys sense braços; li donaven el menjar i la netejaven; una bomba
li esclatà a tocar. Buscant el pare que estava emboscat, vaig veure els cossos
de soldats morts estesos per aquests camps, eren tan joves, pobrets! A les
dones dels presos republicans, els feien rentar la roba dels malalts tísics i dels
ferits. Tres botiguers van denunciar el meu pare que tenia un bar i el van
agafar els feixistes. Silencis, por i repressió; el dimoni que duem a dins surt
a les guerres. ¿Van guanyar la guerra els dolents? No. Ara hi ha pau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada