El Llorenç Soldevila va publicar aquest text a la revista El Dit Gros de març de 1989. És una radiografia del moment en què es trobava la llengua catalana, arrossegada per un suposat bilingüisme natural que la duia, com estem comprovant ara mateix, a una marginalitat progressiva. Sense conèixer la llengua catalana es pot viure a Catalunya la mar de bé i no solament això, sinó que odiant la llengua del país es pot fins i tot prosperar en l’escala social.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

DE LLENGÜES

L'altre dia, a un amic meu que sempre utilitza el català, li van fer una pregunta que el va sobtar. Cada dia va a un lloc públic i s'hi troba amb un jove uruguaià que fa deu anys que viu a Catalunya i encara no parla la llengua del país. El xicot en qüestió li demanà si no sabia parlar cap altra llengua que no fos el català. Puc assegurar-vos que la pregunta no va ser gens ni mica capciosa, fou feta amb tota la bona intenció del món. L'uruguaià estava sorprès per l'actitud monolingüe del meu amic. Li confessà que havia trobat una nova feina, molt més bona que la que exercia i s'havia decidit a parlar en català. En tot cas l'excepcionalitat d'aquest fet demostra que som ben lluny de ser en un país normalitzat, si més no lingüísticament. Mala peça tenim al teler mentre als Països Catalans es pugui viure sense necessitat de saber el català.

Sóc dels qui pensen que els nostres polítics es van equivocar en acceptar la imposició del bilingüisme, car com s'ha demostrat a d'altres indrets no ens portarà enlloc més que a un progressiu procés de substitució lingüística. El català, cada vegada més híbrid i corromput,  pot acabar per desaparèixer sobretot perquè no ens farà cap falta. Fixeu-vos-hi bé que els únics condemnats al bilingüisme som els naturals del país. En general, tots els nouvinguts de fa temps o d'ara mateix es mantenen en posicions clarament i predominantment monolingües, més o menys respectuoses i condescendents, però al cap i a la fi sense la més mínima voluntat d'integració. Com que els catalans sempre hem estat servils i per segons què molt de la màniga ampla, no permetem que s'esforcin a entendre el català, que ja no a parlar-lo, i els fem el «servei» de parlar-los sempre i en tot moment en espanyol. Així doncs, el català cada vegada serveix menys per  la relació quotidiana. Aquest estat de coses s'agreuja encara més entre les noves generacions. Només cal que algú  per comoditat o indiferència se'ns adreci en espanyol, que ja ens teniu a tots a veure qui fa més pràctiques en la llengua de l'interlocutor. Com podeu veure la bona educació la tenim tota quan es tracta de parlar llengües que no siguin la nostra, en canvi, als altres sembla ser que l'educació i el respecte per la terra que els acull encara han de descobrir-los. Algú argumentarà que és una actitud inconscient, bé, molt bé, però en tot cas no oblideu que amb tantes accions inconscients estem aviant la llengua a can pistraus. Potser cal que tots plegats prenguem vitamines de consciència lingüística i de catalanitat.

La substitució lingüística no és un fenomen nou. Fa anys que el vaig viure de prop a Terrassa i ara el visc a Mataró, ciutats totes dues amb grans índex d'immigració. Malgrat que els progressos de la normalització lingüística en determinades àrees són innegables, el català és cada cop més una llengua espontàniament menys parlada, més marginal, residual. I aquest fet arriba fins i tot a afectar greument pobles que fa uns anys tenien una salut lingüística ben sana. Parlem del cas de Monistrol. Quan vinc, m'agrada de passar pels carrers amb els pàmpols ben receptius i comprovar fins a quin punt m'erro quan m'imagino circulant per un poble de la Manxa o Andalusia. L'ànima em cau als peus quan sento nois i noies nascuts a Monistrol, fills de pares o mares monistrolencs que tan sols parlen en espanyol. Només cal que en un grup de 4 o 5 persones algú comenci a parlar en aquesta llengua que a la resta els falta temps per demostrar la seva competència en parlar-la. I així, des de la base més anònima, fem possible, cada dia, amb la nostra actitud passiva davant el bilingüisme que el català esdevingui una llengua innecessària, aviat pur objecte antropològic.

És cert que hi ha d’altres aspectes que ajuden a aquest procés com els rètols que en la via pública es mantenen en espanyol o bé l'obstinada tendència de passar paperets escrits en bilingüe, però allò que condemna cada dia de manera definitiva la nostra llengua és la nul·la voluntat de parlar-la amb tothom i en tot moment o situació. Tant de bo que molts uruguaians poguessin preguntar-nos a tu lector, al meu amic i a mi si només sabem el català, després de dies d'escoltar-nos. Voldria dir que a part d'entendre'ns perfectament estaríem fent trontollar el seu monolingüisme i, doncs, els faríem decantar a parlar també el català.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART