En aquest tercer lliurament de textos monistrolencs escrits pel Llorenç Soldevila, us en presentem un que va publicar a El Dit Gros, número 5, del mes de febrer de 1988 en la seva columna “De la costa estant”. El Llorenç fa referència al seu temps passat; aprofita la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca de Mojácar, veïna seva de quan vivia al carrer Manresa, per revisitar una època el record de la qual l’acompanya. En aquest cas, el record es converteix en la seva vara de mesurar el present, de relativitzar-lo. Avui, aquesta apel·lació al record que fa el Llorenç, és la idea que ens mou a fer a aquestes entrades que compartim a vosaltres.

El temps passat, un temps millor?

Foto: Arxiu/Baltasar Pallisé

 

DE LA COSTA ESTANT

Un cert Monistrol que ens deixa

Quan escric aquestes ratlles, just m'acabo d'assabentar de la mort de la Petronil·la Flores, una monistrolenca d'adopció que fa anys arribà a Monistrol procedent de Mojácar, Andalusia. D'uns anys ençà s'havia hagut “d'exiliar” a Olesa, però em consta que no s'hi integrà. El seu cor restà fidel a Monistrol.

Des de fa temps, moltes de les persones que havien configurat el meu univers infantil a nivell de poble, i més específicament del carrer Manresa, on vaig viure vuit anys, han anat desapareixent. Manta vegada, en tertúlia, he comentat aquest fet amb la recança d'allò que hem perdut i amb la conclusió, potser massa evident, que Monistrol ja no és el que era. He rebut la rèplica corresponent, bo i dient-me que les meves apreciacions pequen de subjectives; que cada generació crea els seus petits mites locals i, passats els anys, els evoca amb nostàlgia. Potser sí! El temps, com digué Lafontaine, és un gran lladre. No perdona res ni ningú. Gairebé intangiblement ens arrossega i ens marca amb senyals inesborrables. Ens prepara lentament per a l'oblit. Nosaltres només tenim una única arma contra aquest gran pou del no res: el record, la memòria. Per això, avui, faig memòria de la Petronil·la. I amb ella, evoco també tots aquells que configuraren un Monistrol de la postguerra que no tingué res de plàcid i idíl·lic. Però que, en canvi, era molt més humanitzat, molt més harmònic, sensiblement molt més cohesionat socialment que no pas el Monistrol d'ara.

La Petronil·la, com la Clementa, la Felícia, el Matarussos, la Flora, el Serrano, la Pauleta... eren part d'un univers viu al llarg del carrer Manresa. Es vivia cap enfora i el carrer era un magma divers, ple de colors. Un univers que, sigil·losament, se'ns ha anat -se m'ha anat- escolant entre els dits del temps. I que, a parer meu, no ha estat succeït per cap altre de suficientment consistent.

Sóc conscient que per a les noves generacions, si és que em llegeixen, tot aquest enfilall de noms els dirà ben poca cosa. I, potser, més d'un de no tant jove comentarà: ves amb que surt ara aquest! Tanmateix, per a mi, tots ells formen part del meu univers particular. N'estimo el record, el servo. Tant de bo molts de vosaltres, lectors/res, amb uns altres noms poguéssiu expressar una experiència semblant. Voldria dir que la cadena no es trenca. Que els lligams amb el passat ens arrelen suficientment per tal d'acarar-nos amb fermesa envers cl futur.

I acabo, amb el record fet públic de la Petronil·la, una dona humil, senzilla, espontània; que quan anava a Mojácar li deien la catalana perquè de les “naranjas” en deia taronges. La Petronil·la, que mai s'hauria pensat que algun dia algú en parlés amb la intenció amb què jo ho he fet avui.

 LLORENÇ SOLDEVILA i BALART