En aquest text del Llorenç Soldevila publicat el 12 de setembre de 1988 a la revista El Dit Gros, hi trobem tres temes: la festa del carrer de Dalt o del Puig de l'any 1962; un retrat de la persona de Pau Ribas, propietari de les vinyes del Camí del Pou que les va deixar en testament al poble de Monistrol i que és on ha crescut el complex esportiu de la vila, i també un lament: que no s'hagués batejat aquestes instal·lacions amb el nom del patrici generós. El text del Llorenç és el retrat d’un temps viscut, és l'evidència que l'observació ja era una de les seves virtuds; el Llorenç ens parla del Monistrol de quan ell tenia dotze anys. Posteriorment a la publicació d'aquest text, es va donar el nom de Pau Ribas al poliesportiu. La mà del Llorenç en aquest afer, és ben present.

El polisportiu "Pau Ribas" i l'espai "Joan Carles i Amat"; tots dos noms lligats a la tasca divulgativa del Llorenç a Monistrol.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

QUAN EL NOM SÍ QUE FA LA COSA 

Era un quatre d'agost d'ara fa vint-i-sis anys. El carrer de Dalt, el del Puig, estava de festa. Es feren cercaviles, al matí i a la tarda, jocs per a la quitxalla havent dinat i ballaruga popular a la fresca de la nit. Tot i tothom era viu sota les tirallongues de garlandes de paperets que endiumenjaven el carrer. Coloraines vives que feien una remor suau quan el ventijol les prenia amb el seu oreig. A mitja tarda, la notícia corregué com la pólvora: s'havia mort la Marilyn Monroe. La nova, no puc precisar ara amb quina intensitat, tenyí de dol la festa. No recordo tampoc si aquell any hi hagué per la mateixa diada algun altre difunt, aquest del carrer, perquè així s'esdevenia amb sarcàstica exactitud més d'un any, i aleshores, la festa, ja no era del tot festa.

La Monroe, dèiem, se suïcidà, però la gatzara seguí. Em sembla de tota evidència que no podia ser altrament. En la cercavila de la tarda em quedà fixada la imatge d'un home, més aviat un homenet, que els veïns, en aquella ocasió, mig homenatjaven. Era, deien, una mena de relíquia ancestral del carrer. Quan posava a Monistrol, vivia en l'enorme casalot de pisos de la seva propietat que encara llueix el número 47 del carrer. A l'estiu, doncs, quan venia, sempre es reservava un espai situat a pla de carrer, cenyit amb una porta feta a mida per a la seva estatura. Ben baixa, per cert. La porta, creuada per uns llistons horitzontals que emmarcaven rectangles de vidre, era l’única obertura àmplia cap a fora. Fins i tot a aquesta porta i a la casa els ha arribat la moda d'esventrar façanes.

Vestit de negre enxarolat i amb barret de palla, a l'estil Chevalier; amb una clepsa força despoblada i brillant, la cara blanca, com de pergamí, poqueta cosa. Tot ell esbossat amb suaus pinzellades per tal de no haver d'anar dient qui era. Menut i escardalenc, monocolor, es movia amb vivesa entremig del brogit i la lluminositat de l'esclat solar de mitja tarda. No recordo si hi havia quatrers. Ben segur que sí; car aleshores, per segons què, el jovent no tenia els graus de vergonya del d'ara. Però, en el supòsit de què no haguéssim comptat amb quatrers, el Sr. Pau Ribas, el senyor Pauet, hagués complert abastament amb el paper. Era la quinta essència de les festes de principis  de segle transportades al nostre carrer, just en el moment de l’inici de tots els booms (el migratori, el demogràfic, el turístic, l’econòmic...). Acompanyat per la inefable Serafina, de parlar nyeu-nyeu amb accent occidental, d’una nasalitat exacerbant. Serafina, l’eterna i immarcescible dama de companyia, llegeixi’s minyona; de malnom Mitjaorella del poc que hi sentia. Mil vegades reptadora dels vailets que anaven, anàvem, a jugar i degustar no sé quines exquisideses de les propietats del Camí del Pou. La Serafina, que m'han dit que encara és viva i ben conservada en una d’aquestes residències de la tercera edat (valgui l’eufemisme).

I la memòria col·lectiva sobre el Sr. Pauet, ja de sempre més aviat feble, se l’ha endut el vent dels dies. I, doncs, ningú no recorda com es devia sentir d’entranyablement unit a Monistrol i a la seva gent, fins al punt de testar a favor del municipi tots els terrenys del Camí del Pou, d’orografia tan entranyable per als vailets que hi anàvem a fer incursions les tardes dels dijous, car era festa a l’escola. Amb els anys, allí s'han construït les instal·lacions esportives del poble. Hauria costat gaire de batejar el conjunt poliesportiu amb el nom de Pau Ribas? Diuen que de malagraïts l’infern n'és ple! Haurem d’acabar donant la raó a la dita popular? La propera Festa Major d’estiu seria una bona ocasió per conjurar-la.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART