En aquest text publicat en el número de gener de 1989 de la revista El Dit Gros, el Llorenç Soldevila reflexiona sobre allò que, a parer seu i amb mirada antropològica, hauria de ser la festa de Sant Sebastià. Va ser l’any en què es va inaugurar la dignificació d’una part de la plaça amb el mural de pedra commemoratiu del centenari de l’Associació de Sant Sebastià amb una reproducció de la divisa de l’entitat dibuixada pel monjo de Montserrat i xilògraf el P. Oriol M. Diví (Esplugues de Llobregat 1924-Montserrat 2013). Alguna de les coses que hi explica és part de la història menuda dels monistrolencs, aquella que fa bategar els cors particulars.

 

L'alcaldessa Àngels Queraltó i qui era president de l'Associació de Sant Sebastià, Tomàs Biarnés, davant el mural que embelleix el mur de la plaça del Bo Bo.

Foto: Salvador Redó

DES DE LA COSTA ESTANT

ELS FRISOS DE LA HISTÒRIA

Bé, molt bé per l'estilitzat fris que enalteix la Plaça del Bo Bo. Bé, molt bé pels organitzadors de la festa d'enguany commemorativa dels cent anys de l'Associació de Sant Sebastià. Bé, molt bé per la Jordina Sancristòfol, primera noia que ha acceptat l'alta responsabilitat d'assumir la representació del vot popular. Bé, molt bé pels altres balladors i balladores. I, molt bé, finalment, pel disseny del nou sistema d’il·luminació. Dit això, deixeu-me fer algunes consideracions de detall al desenvolupament de la festa de Sant Sebastià. De detall, sí, però que a mi em semblen prou importants.

Quan vaig arribar a la festa, la processó ja s'esmunyia serpentejant pels carrers de la Vila. Em sembla recordar que, a la processó, només hi he anat en dues ocasions. I en totes dues vaig quedar admirat del to seriós amb què es feia tot el cerimonial. El seguici de brandons encesos en mans de monistrolencs, batejava els llosats carrers de la vila amb brillants espurnes de cera amb un silenci sepulcral. Només les notes metàl·liques de l'orquestra ressonaven furients en la glaçada fosca dels hiverns cruents d'anys enrere. Creient-hi o no creient-hi del tot en el caire religiós de la festa, era gairebé una qüestió d'honor que tot mantingués un to de noblesa i de devot respecte. Enguany, m'ha semblat, igual que en les darreres festes, que tot prenia un perfil massa frívol. Que molta gent, sobretot la jovenalla, anava a la processó sense saber-ne el per què, xerrant, distraient-se, sense ni pretendre guardar les aparences. I això, tot i que alguns potser diran que ja ha de ser així, penso que és greu que passi, sobretot quan es tracta de consolidar una festa centenària d'un marcat caire religiós. I deixeu-me dir que jo ho visc tot des d'una perspectiva purament antropològica, però per aixà mateix, profundament respectuosa.

El mateix podríem dir de l'ambient que envolta cada vegada més el ball del Bo Bo. Tot i ser un dels actes més profans, hi traspua massa una «devoció» d'aparador. Sembla talment que tot s'hagi de centrar en l'exquisidesa dels vestits de les balladores i amb qui serà el ballador o balladora solter. L’essència del vot, el repartiment de salut i béns per part de les parelles, resta, gairebé, com a pura caricatura ritual. S'hi pot creure o no en la protecció del sant, però el que no trobo gens ni mica de llei és que tot el que hauria de ser de profunda i respectuosa estima per la tradició esdevingui folklore banal i potencial reportatge de les revistes del cor. Caldria fer un esforç per, entre tots, reconduir el sentit pregon de la festa. Ja hi ha el refresc i el ball de gala, l'única cosa que ha fet coixejar la festa d'enguany, per tal de lluir gales i xiuxiuejar les castes tafaneries d'àmbit local.

Simbòlicament i grollera, el diumenge al matí, el mural de noble pedra, que perpetua la trajectòria de la festa dedicada a Sant Sebastià, es veié tacat per la bretoleria d'uns personatges anònims. Amb la bàrbara acció no mostraren res més que el seu primari analfabetisme. Els responsables digueren que la pedra serà protegida per un vernís especial. Tots plegats però, també hauríem de vetllar perquè la tot just iniciada dignificació urbanística d'aquest centre neuràlgic de la vila sigui respectada. Els brètols, que voldria suposar de fora del poble, volgueren, possiblement sense saber-ne res, insultar la plasmació plàstica del vot a Sant Sebastià. No ho aconseguiren. Perquè els frisos de la història, ni que siguin locals, són l'ànima eterna d'un poble que els sabrà fer respectar.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART