Una
interpretació de la doctrina econòmica i social anomenada liberalisme assegura que
el desenvolupament de les societats és directament proporcional a l’absència d’estat;
de fet, els detentors d’aquesta interpretació s’afanyen a dir, en una flagrant contradicció,
que l’estat hi ha de ser per assegurar la tranquil·litat interna i la defensa
respecte d’agressions externes, així com per apuntalar les polítiques exteriors.
En definitiva, el que volen dir els apòstols d’aquesta mena de liberalisme és
que cal deixar fer i desfer a la iniciativa privada en tot i que l’estat hi és
per protegir-la de gent de malviure i per condemnar al mal viure aquells de
fora o de casa dels quals s’extreuen els recursos bàsics per què l’engranatge d’aital
muntatge no s’aturi i es reprodueixi en una roda sense fi per a major glòria
dels seus ideòlegs. Aquesta interpretació del liberalisme, que és la que
serveix d’excusa a l’altre bàndol, aquell que vol l’estat a tot arreu, com si
la inflació de funcionaris fos garantia de més equanimitat, queda molt lluny
del liberalisme de John Stuart Mill, aquell que fonamentava la convivència
humana en la tolerància. El liberalisme que Mill predicava era el respecte a
les minories i evidenciava com aquestes podien ajudar al discurs majoritari per
fer-lo més just i fins i tot, deia ell, per fer-lo avançar en la consecució de
més benestar social. En nom d’un liberalisme, en un exercici més de prostitució
dels mots, pràctica que s’ha fet habitual per no dir les coses pel seu nom, s’està
desmantellant la societat de la solidaritat; fixin-se que no dic societat del benestar.
La societat de la solidaritat no és la que practica la caritat per alliberar la
consciència pecadora, sinó la que practica l’entesa, la comprensió, la que està
disposada a escoltar l’altre encara que sigui minoritari. La societat de la
interpretació del liberalisme que se’ns imposa a cop d’embargament d’habitatge,
d’estafes bancàries, de veritats inqüestionables, d’enriquiments vergonyants amb
els diners públics, i que ens recorda que l’estat hi és per detentar el
monopoli de la violència
s’està convertint en un camp de batalla en el qual es dirimeix la pervivència d’un
gran concepte que pot esdevenir explosiu: l’ètica. Vist com va tot, i retornant
a això de la perversió dels significats dels mots, probablement, el sistema
també se l’apropiarà i acabarà per dir, parafrassejant Trasímac: que ètica és allò
que el poder considera que és ètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada