NUCLI HISTÒRIC MANRESÀ. QUÈ FEM?

 

El debat sobre què fem al nucli històric de Manresa perquè no quedi al marge del pols de la ciutat ha de partir per força d’un pla d’usos; què s’hi vol fer i com, i amb quins recursos econòmics i legals se li pot donar el tomb. L’anar passant significa la condemna a mort.

Per resoldre un problema és indispensable partir d’una anàlisi correcta. Si no, l’error està servit; però no l’error de l’equació: prova-error, sinó l’error conseqüència de la incompetència. En el nucli històric, Manresa té mala peça al teler. El pas de la història amb incendis i destruccions l’ha convertit en poc arquitectònic. El nucli històric entès com a barri no és ni bonic ni amable. El nucli històric de Manresa és una acumulació de cases fetes a corre-cuita per allotjar-hi els manresans que les havien perdudes per causa de l’esmentada història en les successives maltempsades en què la soldadesca, sempre valenta amb la gent corrent, esmerçava l’estona torxa en mà a la crema de la ciutat. Aquí i allà hi ha restes del que havia estat l’acumulació dels urbanismes de mil anys d’història, però la imatge global és d’un tros de ciutat al qual s’ha escapat el temps. El nucli històric de Manresa no té prou atractius arquitectònics per posar-lo a primera fila d’una oferta turística que l’animi. És obvi que deixo al marge d’aquesta afirmació la basílica de la Seu, l’Ajuntament, el carrer del Balç (si aconseguim donar-li la forma definitiva), els antics jutjats i alguna construcció barroca. Però és que, siguem honestos, ni la ruta ignasiana per aquesta part de la ciutat no és bonica. ¿Voleu cosa més abandonada als ulls d’un visitant no tocat de manresanisme que el Pou de la Gallina, o tan poc agradable a la vista com la capella de Sant Ignasi Malalt, per més adobats que es facin al seu entorn? I encara gràcies que alguns veïns dediquen estones i diners al manteniment en algun d’aquests punts. Així les coses, més els canvis de costums dels ciutadans, ¿què s’hi pot fer per frenar la marxa cap a la degradació d’un barri que havia estat el naixement de la ciutat moderna i el rovell de l’ou del seu comerç? Doncs, la veritat, ben poca cosa si no marxem de la política de pedaços. «Qui dia passa els anys empeny» és la pitjor frase feta que es pot aplicar al nucli històric manresà. Mal temps ara per demanar valentia, perquè aquesta ha d’anar aparellada amb els diners si es vol reeixir. El concepte de cultura com a recurs pel qual es concep aquesta com una utilitat per regenerar barris degradats seria una línia a explorar. Aquest enfocament del tema ha donat èxit a Girona, a Besalú, al barri de la Ribera barceloní amb la construcció de la nova Filmoteca de Catalunya, a la Tarragona romana. ¿Podria Manresa aspirar a alguna cosa similar? Perquè res no tornarà a ser el que havia estat. Això, segur!