LA PLANA DE L’OM, UNA FINESTRA QUE TANCA I UNA CIUTAT MENYS AIREJADA

 

La sala de la Plana de l’Om de Manresa és ja oficialment un local més on es poden fer coses. S’ha tancat definitivament aquella finestra a través de la qual la ciutat podia veure altres paisatges sobre els quals batien vents frescos que airejaven una mica el clos. Eren temps en què l’Obra Social de la Caixa de Manresa oferia a la seva societat el bo i millor de les propostes artístiques del moment, del moment passat i del moment futur. Escric aquest article i a tocar meu tinc alguns dels catàlegs magníficament editats d’algunes de les exposicions de producció pròpia o en col·laboració amb altres institucions. D’entre les primeres, les dedicades a l’obra de Laura Albéniz, a Montserrat Gudiol, a Estanislau Vilajosana, a Josep Vila Closes, a Joan Miró a través de la mirada del fotògraf cardoní Josep Planas-Montanyà, a Josep de Togores, a Josep Mestres Cabanes, a Antoni Clavé, a Àngel Millán, a Antoni Tàpies, a Hermen Anglada-Camarasa, i de les segones: la magnífica sobre Egipte i la dels gravats de Picasso. I la llista podria ser molt més llarga. Era un temps en què l’Obra Social de Caixa de Manresa era una veritable regidoria de Cultura en una època en què, amb més bona voluntat que encert, l’Ajuntament no passava de ser un programador de localismes, ei! Dit sigui amb tot el respecte que tot du feina. Ara, els nous propietaris, la Fundació Catalunya-La Pedrera, posen a disposició de la ciutat uns quants metres quadrats perquè la ciutat hi digui la seva. Però una Manresa que acaba d’assistir impertèrrita a l’enterrament del Fecinema; l’única iniciativa cultural autòctona capaç de traspassar les fronteres pròpies, sense cap festival ni d’estiu ni d’hivern que compti i sense política de producció cultural pròpia que depassi el localisme, generarà idees perquè la sala de la Plana de l’Om pugui tornar a ser una referència a dins i a fora de la ciutat?