Joaquim Amat-Piniella. K.L. Reich

“Amb aquest llibre ens hem proposat donar una idea de la vida i la mort d’aquests ciutadans del món que van crear enfront del nacional-socialisme la internacional del dolor”. Joaquim Amat-Piniella. K.L. Reich

 

El primer contacte que vaig tenir amb l'Holocaust va ser per Sant Jordi de l'any 1969 a Monistrol de Montserrat. En Francesc Biarnés, el fundador del que després seria els magatzems locals de mobles i decoració La Puntual feia també de quiosquer; en feia de manera ambulant amb un carro-caixa que empenyia pels carrers del poble. A l'interior de la caixa amb rodes duia sempre alguns llibres. En Biarnés havia estat un jove activista cultural d'abans de la Guerra Civil espanyola i després va optar per romandre en silenci com tants altres milers de catalans que havien fet teatre o cantat en un orfeó. Però en Biarnés no abandonà mai el cuquet de la cultura i aprofitava la seva feina per anar clavant una falca aquí i allà; es va fer un fart de vendre fascicles que era el sistema més comú durant el tardofranquisme perquè les famílies obreres poguéssim adquirir algun dels llibres de tapa dura i format gran que s'editaven en l'època. La primera vegada que vaig veure una parada de llibres per Sant Jordi, va ser al carrer Viserta oficialment de Julià Fuchs, davant de casa d’en Biarnés. Deuria ser pels volts de quarts de sis, quan amb alguns condeixebles anàvem cap a casa un cop acabada l'escola als Germans de La Salle. Era un camí d'anada i de tornada que vaig fer quatre cops al dia des del 1966 fins el 1972. El Francesc Biarnés ens va cridar, de fet el carrer no fa més de quatre metres d'ample, i ens mostrà la parada que òbviament no estava decorada amb la senyera; ni pensar-ho! Entre els llibres que hi havia sobre la taula n'hi hagué un que em cridà poderosament l'atenció. Era una llibre gran, de tapa dura i una sobrecoberta amb la fotografia d'un rostre demacrat per la fam i la malaltia. En Biarnés el va obrir, ens el va ensenyar per sobre i jo em vaig quedar corprès. No podia marxar i això que la mare em controlava l'hora de sortida perquè jo aleshores i ara tenia una certa tendència a la dispersió i un cop deixades les classes dels "hermanos", arribar a casa a fer els deures no m'era cap prioritat. No recordo si els altres companys es van quedar o no, però jo vaig començar a fullejar el llibre amb deteniment, a llegir-ne els peus de foto i vaig quedar garrativat; des d'aleshores tinc ben presents algunes de les imatges que il·lustren "Deportación. El horror de los campos de concentración". Tinc ben present les làmpades fetes amb pell humana, les imatges dels esguerrats a causa dels experiments "mèdics" (?) o d'uns bessons sobre els quals alguns "científics" (?) alemanys s'interrogaven quina era la causa per la qual la natura produïa aquest fet, els amuntegaments de cossos esquelètics a punt per ser cremats, els morts penjats o electrocutats al llançar-se contra les fil ferrades. Deuria tancar el llibre i deuria fer cap a casa. No recordo que la mare em renyés, potser si o potser no. Van passar el anys i algun dissabte del mes de desembre de 1974, l’amic i mestre Llorenç Soldevila i Balart, qui aleshores vetllava per a la meva edificació cultural i per sort encara ho fa, em deuria recomanar un llibre de nom estrany i d’un autor del qual no havia sentit a parlar mai. Molts dissabtes a la tarda, el Llorenç, en el seu petit despatx situat als baixos de cal Boter, la casa dels seus pares al carrer del Puig de Monistrol de Montserrat, s’abocava a la tasca d’instruir-me en l’estimació per les coses del nostre país. El 27 de desembre d’aquell any, està escrit amb bolígraf en el primer full blanc de les tapes del llibre, vaig comprar a la llibreria Símbol de Manresa pel preu de 250 pessetes, escrit en llapis en la mateixa fulla, el que hauria de ser el llibre definitiu, encara que després n'han vingut altres, sobre el tema. Definitiu perquè en ell es parlava dels catalans morts en els camps d'extermini: "K.L. Reich" de Joaquim Amat Piniella. És la segona edició feta el 1968. Vaig comprar el llibre, jo, un marrec de Monistrol de Montserrat, sense saber que l'escriptor era manresà. El vaig devorar des de la dedicatòria a l’amic assassinat, en Pere Vives i Clavé i a un general americà de nom curiós per venir d’on venia: Omar N. Bradley, el comandant en cap de les forces que van alliberar Mathausen, fins el punt i final; des d'aleshores és part de la lleixa de la meva biblioteca on hi ha les dues dotzenes de llibres que m'enduria a una illa deserta. Des d'aquell llunyà 1974, Amat i Piniella ha estat un personatge que m'ha acompanyat, que m'ha fascinat, que he tingut la sort d'anar coneixent a través de diverses ocasions. La confluència d’estudiosos de la seva figura i de la seva obra en aquesta darrera dècada ha aixecat el nivell de coneixement que es té de l'autor, de la seva feina literària i de les circumstàncies en què va haver de viure. Estic content perquè aquella estima primerenca, gairebé clandestina de l'Amat-Piniella del 1974 és ara compartida per centenars de ciutadans i el "K.L. Reich" ha estat reconegut com una obra senyera del seu gènere. Sinó hagués estat català, l’Amat-Piniella hauria passat davant de Primo Levi i de Jorge Semprún. Però ser català va ser el fogonet interna de la vida de l’Amat, ¿que podria haver estat sinó?

És curiosa l’ambivalència amb què he viscut el procés de redescoberta de l’Amat-Piniella aquests anys. Ha estat, i perdoneu la immodèstia, com un “jo ja ho sabia” com una protesta sorda que verbalitzo avui per primera vegada. A l’hora que a cada pas vers el coneixement públic de l’Amat-Piniella em produïa la corresponent alegria, també m’incitava a la rebel·lia, ¿com podia haver passat, que ni a la seva ciutat natal, aquella a la qual havia dedicat els millors esforços de la seva joventut, l’Amat-Piniella no hagués estat encara reconegut?, i sobretot, ¿perquè no s’havia explicat qui i perquè l’havien foragitat de Manresa a puntades de peu, quan va intentar tornar a trepitjar les lloses i les llambordes d’aquells carrers que l’havien vist anar amunt i avall amb el delir propi d’aquell a qui bull la sang en favor de la seva comunitat? Com podia romandre bastit aquell mur de silencis quan havien caigut altre murs més alts?

Sortosament, avui, manresans i altres, continuadors d’aquells joves i republicans, estant en el camí d’esmenar tant aprovi. A tots aquells que treballen per a la recuperació de la memòria històrica del nostre país i per a la dignificació de la memòria del Joaquim Amat-Piniella entre els seus i enllà, tot l’agraïment d’aquell marrec de quinze anys i de sang calenta que encara porto dins meu.